WikiLeaks

<--

Tant pendent de les eleccions, la setmana passada em van passar per alt alguns detalls de l’episodi aquest tan sensacional dels 251.287 documents secrets del Departament d’Estat dels Estats Units que s’han fet públics a través de Wikileaks. Sensacional. The New York Times, The Guardian, Der Spiegel, Le Monde i El País n’han anat fent una sèrie tota la setmana i, per capítols, han anat deixant anar documents secrets i plans ocults de la política exterior dels Estats Units que n’hi ha per sucar-hi pa. Al final, queda clar que tot plegat és digne de la millor pel•lícula d’espies. Però de les de riure. El gran descobriment és que els Estats Units es dediquen a espiar. A tothom. Fins i tot als seus millors aliats. Als països europeus, a l’ONU… Vaja quina novetat, no? A veure si ara trobarem estrany que els serveis d’espionatge espiïn. El més admirable és el nivell dels informes: que si Sarkozy és “un cregut”, que si Putin és “un mascle autoritari”, que Berlusconi és “un vanitós” que va a “festes salvatges” o que Gaddafi viatja amb una infermera ucraïnesa de 38 anys que sembla que li fa algun servei no estrictament mèdic. Grans descobriments, vaja. Com l’informe que arriba a la conclusió que els polítics “actuen supeditant els interessos comuns als càlculs electorals”. Tanta despesa en espionatge i resulta que és per fer el que fem tots, criticar els nostres coneguts i saludats quan no hi són? Hillary Clinton diu que publicar els informes és un atemptat contra els Estats Units. Jo ho trobo un exercici de transparència. Perquè que espiaven i s’ingerien en els assumptes d’altres països, ja ho sospitàvem. Però no que fossin tan barroers.