“Gitmo m’està matant.” Amb aquest títol, The New York Times publicava a final del mes passat a les planes d’opinió un article dictat per telèfon al seu advocat d’un dels 166 presoners acusats de terrorisme que resten al centre de detenció de la base nord-americana de Guantánamo (Cuba), que als EUA es coneix amb el nom abreujat de Gitmo.
El presoner, de nom Fahled Hussein Sahel Hentif, és un home d’uns trenta anys i escaig que va ser detingut a l’Afganistan a finals del 2001 i traslladat a Guantánamo. Des de fa mesos està en vaga de fam, igual que un centenar dels seus companys d’empresonament. Ell mateix diu que no vol suïcidar-se, però tanmateix és alimentat per força pels seus guardians, que també li administren sedatius per mantenir-lo calmat. Una dada potser significativa és que, en arribar a la presó cubana, pesava uns 78 quilos i ara en pesa aproximadament 38.
Quan Barack Obama va ser elegit president dels EUA l’any 2008, va prometre que tancaria el centre de detenció de Guantánamo en el termini d’un any. Cinc anys més tard, en el segon mandat d’Obama, la presó resta oberta i en funcionament, tot i que ja no s’hi practiquen els mètodes de tortura que la van fer dissortadament famosa durant la presidència de George W. Bush.
Gitmo, administrat pels militars dels EUA, i on els detinguts –anomenats “combatents enemics”– no han estat sotmesos a judici ni tenen cap estatus legal definit, està en una mena de llimbs jurídics. A qualsevol país occidental, el centre de detenció estaria fora de la llei. Com a comandant en cap, Obama podria –i potser voldria– tancar-lo, però els seus adversaris republicans s’hi oposen amb fermesa. La setmana passada, en ser interpel·lat sobre la presó, el president només va saber contemporitzar: “Són temps durs, i no podem passar-ho per alt.”
Leave a Reply
You must be logged in to post a comment.