Best Job in the World

<--

El millor ofici del món

19/01/15 02:00 – XEVI SALA

Som a Nova York i l’escena que tenim al davant a Espanya es considera un escarni i es castiga de manera severa

Xavier Sala Puig

Només de sortir de l’aeroport JFK, ens rep l’autèntic himne nacional dels Estats Units: la fressa dels clàxons obrint-se pas entre el trànsit de l’hora punta. El mal temps ha desplegat la bandera blanca damunt els carrers de Manhattan i ara mateix Central Park és un pastís de mantega esperant les nostres petjades. Al cap de deu minuts, molls de peus i amb un cafè Starbucks a les mans, ja et veuries amb cor d’anar a fer cua a l’Ajuntament per demanar que t’empadronin a Nova York. Sí, és cert, aquesta ciutat t’acull i t’abriga només de baixar de l’avió. Et fa sentir petit sota els seus gratacels inacabables i a dins dels seus taxis grogs, però també et fa sentir gran quan aquell vianant que no et coneix de res es desviu per fer-te arribar a l’adreça que li has preguntat o quan els anònims viatgers amb qui comparteixes l’autobús s’acosten a fer-te canvi perquè puguis pagar al conductor sense ni tan sols haver-los-ho demanat. Però sobretot, entens perquè aquest país de contradiccions i contraindicacions fa anys que parla de llibertat quan, durant la visita als jardins de la Casa Blanca, et converteixes en espectador inesperat d’una manifestació organitzada contra Guantánamo i contra les tortures de la CiA. La policia que custodia la casa del president s’ho mira amb tranquil•litat i respecte, com si a escassos metres no hi hagués la residència oficial de la primera autoritat del país. Als Estats Units, ens explica la guia, està permès manifestar-se per qualsevol causa, a qualsevol hora i en qualsevol lloc, ningú et dirà res sempre i quan no provoquis aldarulls. A Espanya l’escena que contemplem s’anomenaria escarni i una llei ha estat aprovada per castigar-la severament. Ara som davant l’edifici Dakota, on Roman Polanski va filmar La semilla del diablo i on hi tenen –o hi han tingut– apartament celebritats cinematogràfiques i empresaris de pes. Ningú sap del cert la identitat dels veïns perquè la seva intimitat està gelosament protegida. Només la coneixen els porters dels habitatges, persones que consideren el seu el millor ofici del món i que fins i tot el traspassen de pares a fills. Es veu que els porters són els que tenen la casa més ben decorada de tota la ciutat perquè són els primers a poder arreplegar els mobles que els residents milionaris abandonen a la vorera quan se’n volen desfer. Ai, aquesta és la llàstima d’aquest gran país, que al llarg de la història els seus governants s’han acostumat a tractar-nos a tots els altres com els seus porters, obligats a obrir-los i tancar-los la porta perquè es pensen que el món és seu.