President Obama and Islamophobia

<--

El President Obama i la Islamofòbia

Tragèdia a Chapel Hill

El President Obama ja fa temps que va aconseguir desenganyar a tots els progressius (que és com l’esquerra és anomenada als EUA), sense els quals no hauria arribat mai al poder. Feia discursos fantàstics, posant-se al nivell dels millors oradors que aquest país ha conegut, va anar al Cairo a prometre una era i una política noves i la fi de la guerra impopular de l’Iraq. Un acadèmic va escriure recentment a la famosa revista Harper que ens va enredar a tots (fins i tot inesperadament al Comitè Nobel) presentant-se, abans que el coneguéssim, com una cosa que ell no era i que de fet ha resultat el President més imperialista de la història dels darrers temps. El drama tan recent a la ciutat on està situada la famosa Duke University a Carolina del Nord, ens ha tornat a fer pensar que o ell o els seus consellers o no toquen o no es preocupen per la tragèdia de la conversió al Gihadisme dels nostres ciutadans joves musulmans.

L’incident va començar a una urbanització de condominis (pisos i habitatges de propietat individual) a Chapel Hill, una ciutat molt tranquil•la amb universitats i instituts de recerca famosos. És un lloc agradable, més aviat pla i molt verd amb bon clima. Al lloc vivia un home desagradable, divorciat, de cinquanta-tants anys, que sempre publicava al seu Facebook fotos del fusell automàtic del que era propietari i de fet a vegades trucava a la porta de veïns que l’havien molestat amb el fusell a la mà. Era molt mal vist perquè confrontava als residents amb amenaces, queixes i ordres. Curiosament, ningú es va queixar mai a la policia. Sobretot semblava vigilar molt l’aparcament. Com que els habitatges són de propietat, no hauria estat fàcil treure’l fora.

L’home va veure arribar un mal dia el cotxe d’uns veïns musulmans acomodats i amb carreres, ocupat per tres joves estudiants, tots d’uns vint anys, que eren un matrimoni recentment casat i una germana de la dona. Va sortir amb el seu fusell i aviat es va desenvolupar una disputa amb els joves sobre si el lloc on havien aparcat era per residents o reservat per visitants, un tema que era una de les seves obsessions. L’home va disparar el seu fusell tres vegades i els tres joves musulmans, que naturalment anaven desarmats, van caure abatuts.

La Policia i la Casa Blanca no s’ho prenen seriosament

Per a la policia es tractava simplement d’una disputa entre veïns per un aparcament de cotxes, i van decidir ignorar el caràcter racista i xenofòbic del crim, que a tothom li semblava transparent. I si els tres morts haguessin estats negres enlloc de ser musulmans d’arrels al Pakistan? Curiosament la Casa Blanca, que fa tants sermons sobre la convivència i la tolerància tampoc s’hi volia ficar. Cal ser molt ignorant per no veure immediatament el perill, no sols pel gran nombre de musulmans que viuen al país, sinó també perquè els webs gihadistes a l’internet contínuament repeteixen al seu jovent que els musulmans són odiats i maltractats a tots els països occidentals i que no hi ha més remei que escapar per salvar la vida i lluitar a mort. El cas de la presó d’Abu Graib i les morts de civils al Mig Orient pels drons i atacs aeris dels EUA són dos dels arguments principals usats amb tant èxit pels reclutadors gihadistes que viuen entre nosaltres. Ara ja en tenen un altre.

Als dos dies del crim,i quan ja arribaven les queixes i els avisos de tot arreu, finalment a la Casa Blanca ho van entendre. Al funeral de les tres víctimes a Chapel Hill es va presentar tanta gent, que van haver de traslladar-ho a un camp de futbol. Musulmans van començar a manifestar-se a tot arreu i de sobte una multitud es va presentar fent una sessió de precs musulmans tocant el sòl amb el cap al Parc Lafayette davant de la Casa Blanca. Ara es veu que al final sí que el President ho ha entès i s’ha dignat fer una condemnació pública. Massa tard. Els gihadistes han tornat a marcar. Una disputa a un parking i si no, res?

Guerres, guerres i més guerres

El Sr Obama es va fer elegir amb la promesa d’acabar amb la guerra d’Iraq, cosa que va aconseguir molt poc a poc i tal com veiem ara, molt incompletament. Va encetar i no ha acabat mai la guerra d’Afganistan, que ja dura uns deu anys. A Palestina sí que va intentar imposar a Israel un tractat de pau, però el van fer recular amb la cua entre les cames. Noves guerres van esclatar a Síria, al Iemen, a Somàlia, al Caucas rús, al Líban, a Nigèria, a Cameroon, a Chad a Niger, a Mali, a Algèria, a Líbia, cada dia hi ha més conflictes i més règims que trontollen a Aràbia, i els israelians segueixen boicotejant qualsevol negociació am Iran, insistint en un bombardeig i una nova guerra. El Sr Obama ha presidit sobre tot això de forma molt impotent, simplement responent amb força i encara més violència. No es pot negar que certes coses necessitaven una resposta militar, però ningú viu sota la impressió que hi hagi també una resposta política contundent ni un anàlisi digne de crèdit de la situació. Seguirem veient guerres i destrucció fins i tot a l’Occident per molts anys. I l’esperit i els canvis anunciats al Cairo, on són? Tot sembla com un vaixell al mig d’una tempesta, que no pot anar on vol ni fixar la seva destinació. Si els temps feliços del President Bush poguessin tornar, quan nomes hi havia una sola guerra…

L’esquerra americana i Obama

El President no fa gaires conferències de premsa, preferint en canvi viatjar a ciutats provincials i presentar- se a”town meetings” (reunions i respostes a preguntes de gent suposadament comú, que no es preocupen d’assumptes massa complicats). No obstant, els periodistes han aconseguit preguntar-li la seva opinió sobre la hostilitat creixent dels cercles progressius a la seva política, ja tan dolenta com la dels Republicans. Ell contesta sempre de forma molt arrogant, com un emperador ofès per súbdits desvergonyits. Però, deixant de banda la qüestió completament descontrolada de les guerres gihadistes, hi ha altres coses:

Un exemple és la qüestió de la protecció de la intimitat i el magatzematge de trucades telefòniques, que ha posat els dos gegants de la indústria, Google i Apple, en peu de guerra. Imagineu-vos la seva ràbia i sorpresa quan fa unes setmanes, després de l’incident amb el Dictador Nord-Koreà, agents del govern es van presentar a la seu d’aquestes companyies a obrir físicament certs ordenadors i ficar-hi per força “chips” propis dient que els necessitaven per saber d’on havien vingut els atacs en defensa del Dictador. Tant Google com Apple han respost desenvolupant un sistema d’encriptació impossible de penetrar i negant la clau al govern sempre que el Congrés no faci una llei exigint-lo, cosa molt poc probable. I Obama segueix parlant d’Edward Snowden com un traïdor i un delinqüent que hauria d’anar a la presó per espionatge. Cada dia hi ha més gent que ho veu de forma diferent.

Un altre exemple seria l’assumpte de la llei establint l’assegurança obligatòria de malaltia, l’únic èxit legislatiu d’Obama. En principi, fou un succés notable però mirant els detalls, no sembla gens ben feta. Els qui no reben una assegurança de malaltia de l’empresa (com la que jo vaig tenir sempre durant tota la carrera) tenen l’obligació de comprar-ne una sempre d’una companyia privada, que només vol guanyar diners. Si no ho fan han de pagar una multa en forma d impostos addicionals. Ofereixen alguns plans a bon preu que exclouen moltes coses i sobre tot exigeixen co-pagaments enormes, de $7,000 en el pitjor cas (molt freqüent) Hi havia sempre l’alternativa de simplement admetre malalts més joves a Medicare, l’assegurança federal per als ancians de més de 65 anys, que funciona força bé. Enlloc d’això, el govern va oferir un negoci fabulós de milions de pòlisses noves obligatòries a una indústria privada, que segur que no farà res per controlar els preus cada dia més astronòmics. Podria ser molt be que el Tribunal Federal Suprem acabes amb un aspecte fonamental del programa ben aviat.

I l’assumpte de la falta de càstig o processaments contra els directors de bancs que van causar el desastre de 2008 i segueixen guanyant feliçment molts milions de sou? No són com l’Snowden, que cal empresonar.

Jo sempre dic que els polítics no han estat mai el millor que tenim als EUA. En qualsevol cas, ja queden menys de dos anys? Serà millor el successor? Ai, ai…

Joan Gil