Less than 1 min.Read

WikiLeaks

December 18, 2010

Published in Avui
(Spain) on 8 December 2010
by Xevi Xirgo (link to original link to original)

Translated from by Karin Riechenberg. Edited by Alex Brewer.

Having been so caught up in the Catalan elections last week, I missed some of the details of a sensational event: 251,287 secret U.S. State Department documents being made public through WikiLeaks. Sensational. The New York Times, The Guardian, Der Spiegel, Le Monde and El Pais all made a series out of it last week. Chapter by chapter they published secret documents and hidden plans of United States foreign policy, which turn out to be highly entertaining. All in all, it is clear that the entire affair resembles an epic espionage movie, but one of comic nature. The great news is that the United States spies on people. On everyone, even their most trusted allies, such as the EU, the U.N. … wow, what a novelty, right? Apparently, it is now strange that the secret services engage in espionage.

What is most admirable is the intellectual level of the reports: that Sarkozy is a “big-head,”* that Putin is an “alpha dog,” that Berlusconi is “vain” and “parties hard” or that Qaddafi travels with a 38-year-old Ukrainian nurse who it seems also delivers services that are not strictly speaking of medical nature.

All of these are mind-blowing discoveries, just like the conclusion of the report, which summarizes that the politicians put electoral success above common interests. So many resources have gone into espionage, only to do what we all do: criticize those whom we call friends and allies but really are not. Hillary Clinton says that the release of the documents is an attack on the United States. I think it is an exercise in transparency. The fact that the United States spies and meddles in the affairs of other countries has been known for a while. But not that it is done so crudely.

*Editor's Note: This quotation, accurately translated, could not be verified.

Tant pendent de les eleccions, la setmana passada em van passar per alt alguns detalls de l'episodi aquest tan sensacional dels 251.287 documents secrets del Departament d'Estat dels Estats Units que s'han fet públics a través de Wikileaks. Sensacional. The New York Times, The Guardian, Der Spiegel, Le Monde i El País n'han anat fent una sèrie tota la setmana i, per capítols, han anat deixant anar documents secrets i plans ocults de la política exterior dels Estats Units que n'hi ha per sucar-hi pa. Al final, queda clar que tot plegat és digne de la millor pel•lícula d'espies. Però de les de riure. El gran descobriment és que els Estats Units es dediquen a espiar. A tothom. Fins i tot als seus millors aliats. Als països europeus, a l'ONU... Vaja quina novetat, no? A veure si ara trobarem estrany que els serveis d'espionatge espiïn. El més admirable és el nivell dels informes: que si Sarkozy és “un cregut”, que si Putin és “un mascle autoritari”, que Berlusconi és “un vanitós" que va a “festes salvatges” o que Gaddafi viatja amb una infermera ucraïnesa de 38 anys que sembla que li fa algun servei no estrictament mèdic. Grans descobriments, vaja. Com l'informe que arriba a la conclusió que els polítics “actuen supeditant els interessos comuns als càlculs electorals”. Tanta despesa en espionatge i resulta que és per fer el que fem tots, criticar els nostres coneguts i saludats quan no hi són? Hillary Clinton diu que publicar els informes és un atemptat contra els Estats Units. Jo ho trobo un exercici de transparència. Perquè que espiaven i s'ingerien en els assumptes d'altres països, ja ho sospitàvem. Però no que fossin tan barroers.

This post appeared on the front page as a direct link to the original article with the above link .